Teatre

'EL GEGANT DEL PI'

Pau Vinyals

Dijous 7 de juliol, 21.30

Durada: 80 minuts

Preu: 22€

Dramatúrgia i interpretació: Pau Vinyals
Direcció: Júlia Barceló
Escenografia: Judit Colomer
Espai Sonor: Arnau Vallvé
Figurinista: Joan Ros
Moviment: Laura Vago
Producció: Júlia Simó

Sessió de postfunció posterior amb els membres de la companyia conduïda per Martí Figueras, crític de teatre de la plataforma recomana.cat.

COMPARTEIX AQUESTA PÀGINA

En Pau és un home de 33 anys, l’edat de Crist. S’acaba de comprar un pis amb la seva dona al barri del Raval de Barcelona. És feliç amb la seva feina i la Judit. S’estimen, es miren amb amor i tendresa mentre van traient de les caixes tots els objectes i els col·loquen al seu lloc: un cartell de Tortell Poltrona, un electrocardiograma, fotos, fotos de família feliç; un dinar de Nadal, Setmana
Santa, un salt a la piscina… recorda com estimava el seu avi. El seu avi era franquista.

El gegant del Pi és un monòleg escrit per un actor, Pau Vinyals, i en aquest cas interpretat pel mateix autor. És un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família, un poble. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del Pi és una autoficció de l’herència rebuda, d’un intent per encarar la construcció d’una llar.

Què ha fet la meva família per defensar les seves propietats? De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill? La tribu pot servir per ajudar-nos mútuament o per agafar les armes i lluitar contra l’altre. Ens fa por i temem que ens prenguin el que creiem que és nostre, el que ens pertoca. Poques vegades ens preocupem realment per si estem ofegant l’altre. Ens fa massa por morir, veure morir els nostres i en aquest acte de salvació trepitgem el que ens fa nosa. Aquesta peça parla del feixisme que irremeiablement portem dins.

“El meu avi va morir quan jo tenia 10 anys. El recordava meravellós i ple d’amor, com un home que sabia escoltar i estimar. Un dia, la meva mare, com qui no vol la cosa, em va explicar que als 28 anys, durant la Guerra Civil, havia decidit lluitar al bàndol franquista. En aquell moment, encara ben petit, em va semblar anecdòtic, que no tenia res a veure amb mi. Amb el temps, però, aquest fet m’ha generat una distància dolorosa amb el seu record. És de fet, aquesta confessió la catalitzadora del qüestionament de la meva identitat, l’educació rebuda, de les bases per construir el meu futur, per assentar els meus valors i gestionar els meus privilegis.”

Si t'interessa aquest espectacle, també t'agradaran aquests...